Aquesta és la crònica del final de temporada passat. No vaig tenir temps de publicar-lo.
El cicle es va
acabar de tancar amb la victòria del Madrid en la Final de la Xampions.
Finalitzava així una de les pitjors temporades de la història culer de la nova
era. I és que quasi bé tot es va fer malament i ja des d’un començament. Els
mals auguris ja venien del final de temporada anterior, a l’haver de deixar el
Tito la banqueta per la malaltia. Tot es va fer de manera improvisada. La
plantilla no es va reforçar correctament i van optar per un entrenador en Tata
Martino que crec que mai va saber que era el Barça ni l’entorn. El veies parlar
i te n’adonaves que res aportava, només paraules buides i tòpics inútils. És
evident que no va saber fer una bona gestió del vestuari. La pretemporada no es
va organitzar correctament i els jugadors i l’equip ho va pagar car a la
llarga. Tot i així, vam aconseguir derrotar a doble partit l’Atlético de
Madrid, enduent-nos l’únic trofeu de la temporada: la Supercopa d’Espanya.
A les primeres de
canvi, van sortir esquitxats en Messi per irregularitats amb Hisenda i Neymar,
una mica més endavant, arran del seu fitxatge pel Barça. Quan el Barça anava líder
el club quedava amb el cul a l’aire i més amb la dimissió de Sandro Rossell,
encara no se sap ben bé per quina raó. Arribava la tempesta i amb ella el
declivi culer. L’equip es va anar desinflant perdent pistonada a tot arreu.
Lesions importants com les dues de Messi, la de Neymar, la perpètua de Puyol i
la de Valdés van acabar de fer perdre els pocs referents que teníem. Sobretot
la vinclada va arribar al camp. L’equip tècnic mai va saber trobar una solució
als mals típics que hem patit. No van saber inculcar una opció b i els rivals
ens van teixir teranyines defensives i ens van matar a la contra. Era ben
evident que Atlético i Madrid anaven en posició ascendent; el Barça estava de
tornada. I per si fos poc als despatxos la FIFA sancionava l’equip culer amb no
poder fitxar per irregularitats amb els fitxatges de la gent més jove.
Faltava un cop de
timó a la situació. Ens vam animar de nou amb la victòria al Bernabéu. Però de
nou vam rebre un cop més al mig del cor
amb la mort d’en Tito Vilanova al no superar el càncer.
L’Equip quedava
definitivament desmantellat. Puyol deia que plegava i en Valdés fotia el camp
de mala manera, amb una carta escrita, per la porta del darrere. Arribàvem al
tram final de la lliga i el curiós del cas és que el càstig encara va ser molt
més gran ja que el Barça arribava amb opcions de guanyar-la. El Madrid va
guanyar la copa del Rei i l’Altético ens eliminava de la Xampions i es quedava
amb la Lliga i a casa nostra. Ni això vam ser capaços de fer. No vam tenir el
suficient coratge ni per guanyar la lliga al Camp Nou, pocs en confiaven.
Fi de la història.
Ara queda reconstruir un nou model. El nou entrenador serà en Luis Enrique. Cal
de nou encoratjar la ferida afició per fer un Barça competitiu. Falta un
entrenador que posi calma al vestuari però que també posi ordre i si cal fer
asseure l’estrella perquè no rendeix que l’ha assegui. Si no va així ni en Luis
Enrique ni ningú redreçarà el rumb d’una nau blaugrana de la que molts fa un
temps han dimitit.
Com a bon
esportista felicitar els nostres rivals per haver estat millors que nosaltres i
haver aconseguit els títols que han aconseguit. Només dir-vos que aviat hi
tornarem a ser. Visca el Barça i Visca Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada